RIUDECANYES - CASTELL D'ESCORNALBOU

17/10/2010

El Carlets, la Maria i jo ens vam engrescar el passat diumenge 17 d'ocubre a assistir a la caminada Riudecanyes-Castell d'Escornalbou. En realitat es tracta d'una cursa de muntanya on hi ha la possibilitat de fer el recorregut caminant amb dorsal i temps cronometrat. Els caminants vam sortir una hora i mitja abans dels corredors.


Acompanyats per un vent considerable , vam iniciar l'itinerari vorejant el pantà de Riudecanyes per l'esquerra arribant al poble de Duesaigües. Poc a poc el desnivell augmentà considerablement per enfilar les fortes rampes que ens van portar fins dalt al Castell d'Escornalbou. Des d'allí teníem unes fantàstiques vistes de verticals cingles d'enfront.

Tot seguit vam iniciar el descens que ens portà al punt de partida on ens esperava un suculent esmorzar a base de llonganissa i pa amb tomàquet.

Cal dir que una caminada d'aquest tipus provoca una menor obervació de l'entorn degut a que les parades són mínimes. Va ser una experiència diferent però amb ganes de tornar-hi un altre dia amb més tranquilitat. El lloc s'ho mereix.

TRES TARDES A LES OBAGUES

A l'agenda d'activitats que teníem previstes la Maria i jo per aquest pont, d'entrada no hi havia previst anar al bolet. Doncs bé, finalment van ser 3 tardes (dissabte, dilluns i dimarts) d'intensa activitat buscant, sobretot ,mucoses (llenegues) negres i rovellons.



Vam tenir com a guia el tiet de la Maria , un expert bolataire, que ens portà a nosaltres dos i altres membres de la família per boniques obagues de la Conca de Barberà. La climatologia de les últimes setmanes ha propiciat que de moment sigui una bona temporada com diuen els experts.



Vam disfrutar plegant i plegant sense parar. Precioses mucoseres a les zones ombrívoles i sorprenents rovalloneres on a la mínima els xafàvem o bé se'n deixàvem força per plegar.



Un pont on no vam practicar senderisme propiament dit, però caminant i caminant amunt i avall per la muntanya sense pausa.

VIA VERDA DE LA TERRA ALTA

Ja feia temps que teníem en ment fer una via verda amb bicicleta tota la colla per passar un dia distès seguint un recorregut apte per tothom.

Finalment vam ser 3 parelles (la Dunia i el Joan, la Mireia i el David i la Maria i jo) qui el passat 3 d'octubre vam decidir passar un bon diumenge plegats. Com així va ser i que en realitat és la principal finalitat d'aquests tipus d'activitats.

Tant la Maria com jo feia una bona colla d'anys que no pujàvem a la bicicleta per fer uns quants km. Fins i tot el Joan me'n tingué de deixar una. Però la veritat que tot i els 40 km realitzats (Pinell de Brai-Horta de Sant Joan-Pinell de brai) cal dir que en cap moment es van fer gens pesats. El contrari, gairebé es fan sense voler guanyant desnivell de forma molt progressiva i sense dificultat.

La sensació que queda és les ganes de tonar-ho a repetir, com així serà de ben segur.

MIRAMAR - LA COGULLA

La tarda del 25 de setembre, el Jordi i jo vam fer una escapada fins el cim de la Cogulla, indret on hi ha les antenes de Miramar. Des d'allí, i aprofitant l'esplèndida visibilitat que ens brindava aquell dia, vam poder contemplar les magnífiques vistes de tot el camp de Tarragona.

Des de Figuerola vam deixar el cotxe en una cruïlla entre el GR 175, que ve del coll de Prenafeta, i el GR7 que ens porta cap a Miramar.

En una hora vam arribar al poble de Miramar, i un cop allí, vam agafar el camí que ens portà al cim. Sens dubte, una excursió propera a casa nostra i que val la pena repetir-la més vegades.

MATAGALLS

El passat dissabte dia 3 de setembre vam anar, de nou, el Carlets, el Jordi i jo a fer una nova sortida. Aquesta vegada al Matagalls, al bonic Parc Natural del Montseny. Una mítica excursió que feia temps volíem realitzar. Ens vam llevar ben d'hora, ja que teníem un parell d'hores per endavant. Vam deixar el cotxe al Coll de Sant Marçal, on vam començar la ruta que, tot seguint el GR-5.2 ens portarà al cim de la segona muntanya més alta del Montseny, després del Turó de l'home.

De seguida, ens endinsem a la fageda i el camí s'enfila de valent fent ziga-ziga. Passades aquestes rampes inicials, el camí es suavitza fins arribar al Coll Pregón, punt de confluència de diversos camins on també s'hi pot contemplar el monolit en homenatge al gran mestre violoncel·lista Pau Casals.

A partir d'aquí, tornem a guanyar alçada fins arribar a la carena que ens conduirà a la creu que corona el Matagalls. Ni molt menys estem sols, són molts els excursionistes que han decidit fer la mateixa sortida.

Després d'esmorzar emprenem el descens que ens conduirà una altra vegada al punt d'inici.

Sens dubte ens hem guanyat un bon dinar!

PUIG CABRÉ (TORRE PETROL)

26 d'agost de 2010

Són moltes les vegades que hem pujat a aquest punt tant emblemàtic per a nosaltres, ja que des de Picamoixons en menys d'una hora ets al cim contemplant bona part del camp de Tarragona i la Conca de Barberà.

Avui la Maria i jo hem decidit pujar-hi a esmorzar tot desafiant una calor asfixiant com bé ens van enunciant dia rera dia els meteoròlegs. En molts moments ens hem preguntat: "- i què fem tirant amunt amb aquesta calitja?" quan podríem esmorzar tranquil·lament a casa amb un suc ben fresc. Doncs bé, això és el que té la passió cap a la muntanya.

Ens pensàvem que seríem els únics a trepitjar els 525 m del cim, però estàvem equivocats. Hem trobat un valent ciclista que tot fent un parèntesis en el recorregut cap el Pas del Bou, ha estirat una mica les cames fins la Torre deixant la bicicleta "aparcada" sota uns matolls, a l'inici del senderó. Un cop al cim, també hem intercanviat unes paraules amb una excursionista que venia de Lilla fent un tomb circular (Lilla, Pas del Bou, Puig Cabré, La Riba, Vilaverd i Lilla). I ja descendint, ens hem creuat amb dos excursionistes, també atrets per aquesta muntanya.

TOSSAL GROS

22 d'agost de 2010

Aquest calorós diumenge d'agost ens hem trobat amb el Carlets, el Jordi i la Maria i hem decidit pujar un bonic cim que separa la Conca de Barberà i l'Alt Camp: el Tossal Gros (867 m), també conegut com el Morrot de Sant Jordi, o bé el nas del gegant, degut a la forma que té la muntanya quan s'observa, per exemple, des de Montblanc.

Hem iniciat el camí per Figuerola del Camp i hem baixat per la part de Prenafeta, tornant al punt d'inici fent un tomb circular.


Ha estat una escapada del tot aconsellable per aquelles persones que no coneguin la zona.

PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

16 d'agost de 2010

Hem sortit a les 7 del matí direcció a Espot, indret on ens allotjarem durant aquests dos propers dies.
A Espot, hem arribat a quarts d'onze del matí, hem deixat les maletes a l'apartament i hem anat a buscar un taxi per anar cap al lloc més esperat: el magnífic Parc Nacional d'Aigüestortes i llac de Sant Maurici.
Un cop allí, no hem pogut deixar de contemplar el llac, la vegetació i els Encantats, muntanyes les quals ens acompanyaran durant tota l'aventura.


Avui, per ser el primer dia, hem decidit anar familiaritzant-nos amb el Parc Nacional i, per tant, hem optat per fer una ruta més lleugera, malgrat les sis hores de caminada.
Primerament, ens hem dirigit cap el refugi d'Amitges passant per un sender tot vorejant l'estany de Sant Maurici, així com també contemplant la cascada de Ratera i arribant a l'estany que duu el mateix nom. A l'estany, hem pogut observar la presència d'alguns ànecs que dibuixaven un paisatge encara més bonic. Continuant el camí, i un cop passat l'estany de la Cabana, hem iniciat un pendent més pronunciat: hem arribat al refugi d'Amitges.

Al refugi d'Amitges ens hem aturat a contemplar el paisatge i hem seguit el camí. Vora l'estany dels Barbs ens hem aturat a dinar un bon entrepà! El Carlets, un cop ha acabat de dinar, ha decidit posar els peus en remull i, per cert, l'aigua era ben freda! El Jordi i jo hem preferit fer una petita becaina...


De baixada, hem agafat un altre camí que ens ha portat al mirador de l'estany. Hem continuat vorejant l'estany de Sant Maurici pel costat contrari de pujada. I sense adonar-se'n ja se'ns ha fet l'hora de tornada a Espot.

Un cop a l'estany, hem esperat el taxi perquè ens recollís i hem anat cap a Espot, a l'apartament.

17 d'agost de 2010

Avui dimarts, hem pujat al Parc Nacional amb el taxi a les 9:30h i ens hem endinsat a la vall del riu Monestero, direcció al refugi Josep Maria Blanch. Als dos quilòmetres hem trobat l'estany de Monestero i, a partir d'aquí, com acostumen a fer els isards, ens hem enfilat a mà dreta fins la Collada de Cotè, superant un fort desnivell i aconseguint una alçada total de 2.550 metres. Des d'allí, hem obtingut unes magnífiques vistes i la solitud de l'indret ens ha permès gaudir, encara més, d'un dia molt especial.